Setembre, Marià Villangómez

Mira, frueix, després de la nit fosca, 
l’esplendor que envaeix tot el matí; 
mira, en haver sentit la pluja a la finestra, 
el sol que besa l’illa i la seva dolçor; 
com, després de l’estiu, la tardor s’inaugura: 
retornada fondària de ser home, 
núvols, serres humides i boscos de cacera, 
i el suc que ja madura per les vinyes. 
Mira el feix ben estret de vius colors 
que ofereixen aquestes flors als ulls: 
la tardor entera mira en llur tendresa. 
Entebeeix el sol els pètals, la fragància; 
és la seva opulència un vague sentiment, 
i en el ruixim de llàgrimes quelcom plora i expira.